Russos dolents a Ossètia?

Americanos buenos contra rrrrusos mu malozzz


Eloi Pardo. Periodista d'El Debat.cat

Rússia sòl donar de què parlar a l’estiu. I és que en aquesta època de l'any, que precedeix la silent caiguda de les primeres volves de neu sobre les estepes i les taigàs, hi han sovintejat el conflicte i les desgràcies. Fem una ullada al “petit segle XX”, definit així per l'historiador Eric J. Hobsbawm.

A l’estiu de 1917 els russos començaven a forjar la seva Revolució socialista. I a l’estiu de 1918, el Moviment Blanc consolidava una unió entre els antics enemics de la Primera Guerra Mundial —Rússia tsarista, Alemanya, Regne Unit, Estats Units, França, Polònia, Turquia i Japó— que, per por al comunisme i a Lenin, van voler “estrangular-los en el seu propi bressol” (segons digué el "gran" Churchill). La invasió del país, des de diversos punts del vastíssim territori rus, va costar la vida de milions de persones, la majoria soldats bolxevics, camperols i obrers humils, així com les seves famílies, que moriren de gana a causa d’una guerra que encara va ser menys civil que l’espanyola, pel fet que hi van intervenir molts països estrangers.

Fracassat aquell primer intent, el juny de 1941, Hitler i diversos exèrcits europeus nazi-feixistes van encetar l’Operació Barbarossa per fer-se amb el cobdiciat tresor rus, abans que “el General Hivern” col·lapsés la invasió occidental. Anys abans, el 1938, el mestre del cinema Sergei Eisenstein va filmar les preses estiuenques i a l’aire lliure de la pel·lícula Alexander Nevsky que, amb la seva al·lusió a la Batalla del Neva (1240) contra les hordes germàniques, serviria per aixecar la moral del país enfront del mateix enemic, però set segles després. Tantes bones pel·lícules i simfonies —com la Núm. 1 de Leningrad, composada per Xostakòvitx—no van evitar la mort de 20 milions de russos, bielorussos, ucraïnesos, caucasians, mongols i altres nacionalitats d’aquell país multiètnic. Els autèntics herois de la Segona Guerra Mundial!

L’estiu de 1991 marcava el punt i a part de la Unió Soviètica, que va cavar la seva pròpia tomba pels seus innombrables errors interns i pressions externes. Però a l'estiu de 2008, aquest gegant, que no és ni europeu ni asiàtic, ha tornat a dir-li al món que, d'alguna manera, existeix, com a potència. I és que el mosaic de cultures de Rússia és al mateix temps la seva força i la seva debilitat.

L’anàlisi ràpid, i equivocat, del que està passant ara mateix a Ossètia i Abkhàzia tendirà a crear la imatge d’una Rússia dolenta i invasora, que no té pietat dels petits. Però mirem els fets: el passat 8 d’agost, el president de Geòrgia, Mikhaïl Saakaixvili, un connotat amic d’algú no precisament petit com ara George W. Bush, inicia la guerra i decideix bombardejar Ossètia del Sud. Mata 2.000 persones i fa avançar tropes en actitud hostil, cosa que porta Rússia a intervenir per frenar aquest avenç sobre les seves fronteres penetrant, finalment, en un Estat veí.

Repetició de Praga 1968 o Afganistan 1979? Res de tot allò: en aquesta ocasió, els ossetes han rebut els russos amb llàgrimes d’agraïment —el llaç d’afecte d'alguns pobles soviètics amb Rússia no és un element a menystenir— perquè els tancs i els avions de l’antic Exèrcit Roig els han salvat d’una massacre encara pitjor. Només cal veure el vergonyós espectacle ofert per la cadena Fox News —mitjà neocon— tractant de fer callar el testimoni d’una nena osseta-estatunidenca que agraeix la intervenció russa per parar la neteja ètnica que Saakaixvili va voler perpetrar una nit d’estiu que s’avorria.

Llegim atentament les paraules del president georgià, que el passat 1 de setembre escrivia a El Mundo que els 2.000 morts no existeixen, que són una “absurda afirmació de Moscou” (textual). Portugal i els propis georgians hi tenen alguna cosa a dir en contra. Mentrestant, el paladí de la “Revolució” Rosa (que no Russa, ni Rossa) acusa els seus veïns de “fabricar ciutadans als qui protegir”. Curiós que els ossetes hagin estat transformats, com per art de màgia, en russos “fabricats”: essent així, quin millor motiu que córrer a massacrar-los o expulsar-los de Geòrgia? Curiós resulta, també, el bombardeig del senyor Saakaixvili, que assegura no haver causat cap mort "col·lateral" malgrat que les imatges de la capital d’Ossètia del Sud (Tskhinvali) certifiquen una brutal devastació: són aquests els "ideals d'Europa" que aquest polític assegura defensar, segons escriu al seu article de El Mundo? Segur que no.

Potser és que les noves bombes “intel·ligents” d’aquest nefast personatge no maten... Però el que és segur és que Saakaixvili, un autèntic senyor de la guerra, no pararà fins aconseguir fer passar la (vella) idea que els russos són (sempre) dolents i els georgians (com ell) bons. D’això se’n diu deconstruir la pau entre pobles, tant costosament edificada pels soviètics que havien fet una Revolució precisament per aconseguir-la.